Per terres d’Uzbekistan
-Ràpid, ràpid! Que arriba en Kemal!
-Estàs segur que és ell?
-I tant! Només ell és capaç de fer córrer els camells d’aquesta manera. Quina polseguera que fan!
-S’ha avançat gairebé una setmana!. Això vol dir que porta alguna mercaderia important!
-De ben segur. Vés corre avisa al governador del caravanserrall, estarà content de saber que arriba en Kemal i també en Duman que vingui a ajudar-nos a netejar els estables i endreçar les habitacions pels homes de la caravana.
-Vaig de seguida!
-Mentrestant jo li envio els senyals conforme no hi ha cap perill al Caravanserrall.
Qui parlaven així eren en Mehmet i l’Akay els dos bessons que vivien i treballaven al caravanserrall més proper a Samarcanda una de les ciutats de la Ruta de la Seda. Eren dos galifardeus capaços de desferrar a un cavall que anés al galop. Se les sabien totes. En Mehmet i l’Akay no tenien pare ni mare, tots dos havien mort juntament amb tots els criats a mans d’uns lladres quan feien el camí carregats de mercaderies cap a Jiva. Els dos germans es van salvar perquè anaven a les sàrries que portava un camell que quan va sentir els crits dels bandits va començar a córrer fins aturar-se al caravanserrall més proper. Un cop allí van ser acollits per en Kemal, el Lleó del Desert, li deien. En Kemal anava de viatge cap a l’Orient, quan va veure aquells nens que devien de tenir un parell de mesos que reien a tota hora i tenien la mirada desperta i intel·ligent, li va fer tanta gràcia que va decidir quedar-se’ls. Els deixaria a casa d’una amiga, la Tezzi, una dona acollidora a qui farien feliç. Els dos nadons van ser conduïts a un poblat de la gran ruta, on van viure els primers anys d’una infantesa feliç pendent de les anades i vingudes del magnífic Kemal.
-Cria’ls com si fossin nostres -li va dir en Kemal.
Van anar passant els anys i el Lleó del Desert cada cop que tornava dels seus viatge visitava els seus fills, com a ell li agradava anomenar-los. Només es quedava un parell de dies, els suficients per saber que els noiets creixien forts i contents i que la Tezzi no patia per tirar-los endavant.
-Quan podrem venir amb tu, Kemal? –li deien gairebé tots dos alhora quan els explicava les darreres aventures que havia viscut.
A la Tezzi li feia por la resposta, estimava aquells dos nens. Una nit en Kemal els va dir que per estar preparats per viatjar amb ell havien de conviure en un caravanserrall durant un parell d’anys, així coneixerien els secrets de la Ruta de la Seda.
I així va ser. A l’endemà els dos germans marxaven a Samarcanda i s’instal·laven a les habitacions dels mossos ben disposats a treballar i a aprendre. Els agradava la feina que hi havia en el caravanserrall, però sobretot frisaven per escoltar les històries que explicaven els viatgers davant de la foguera quan feien nit per descansar. Així que arribava una caravana, en Mehmet i l’Akay deixaven les habitacions ben enllestides i els estables en perfectes condicions. Encenien una bona foguera, si calia, a la gran sala tot escalfant el te i omplien les safates de dolços i dàtils, i segons l’estació de l’any, taronges i mandarines, gínjols i magranes, ametlles i avellanes, melons i cireres… Després s’asseien al costat mateix de qui explicava el viatge i allí es quedaven amb la boca oberta i sense pestanyejar. No se’n perdien ni un detall. No cal dir, que qui més els impressionava i qui tenia més aventures per explicar era en Kemal.
-Ja està aquí!, ja està aquí!- cridava en Mehmet mentre saltava al voltant del camell blanc que treia baves per la boca de tant de córrer.
-Hola Mehmet! I el teu germà?
-Està preparant-te el bany i el te. Kemal, que ens has portat del teu viatge?- preguntava ansiós en Mehmet agafat a les regnes del camell.
-Ha, ha, ha!- reia en Kemal- Deixa’m que arribi, no siguis tan impacient! Us espero a la cambra del governador, vaig a presentar-li els meus respectes.
Mehmet va anar corrents a buscar l’Akay. Asseguts al costat de la porta esperaven tot xiuxiuejant que acabés la recepció, fent càbales de què els hauria portat en Kemal del seu llarg viatge.
-Ei, canalla! Esteu preparats per a una bona sorpresa? –els va dir en Kemal així que va sortir del despatx.
-Sí, sííí! –deien els nois tot saltant al seu voltant.
-Hi ha una condició, us heu de tapar els ulls.
En Kemal es va treure dues teles negres de la butxaca i els hi va lligar al voltant del cap.
-Veniu amb mi
En Mehmet i l’Akay, agafats de la mà, seguien en Kemal fent passes curtes tot temptejant el terreny.
-Esteu preparats?
-I tant!!
-Ja us podeu treure aquests draps negres. Mireu què us he portat.
Davant d’en Mehmet i l’Akay hi havia dos joves camells blancs com la neu, idèntics al gran camell blanc que muntava en Kemal.
-Són vostres, cuideu-los i d’aquí un mes quan torni d’Istambul vindreu amb mi a fer el vostre primer viatge per la Ruta de la Seda.
En dos nois es van quedar petrificats, tots aquells anys pensant en el dia en què viatjarien al costat d’en Kemal i ara el somni es feia realitat. Tothom del caravanserrall es van apropar per felicitar-los i cadascú els va fer un regal per celebrar el seu bateig a la gran Ruta.
D’ara en endavant serien ells qui explicarien les seves aventures. Les aventures d’en Mehmet i l’Akay
Uzbekistan és un dels països més exòtics de la Ruta de la Seda, antiga ruta comercial que unia orient i occident per on les caravanes de camells circulaven des de la Xina fins a Europa. Li varen donar aquest nom perquè la seda era la mercaderia més prestigiosa que circulava per aquests mítics camins. Vaig visitar Uzbekistan farà uns mesos, em va captivar pensar en totes les caravanes que fa segles trepitjaven aquestes terres, em van hipnotitzar els magnífics edificis decorats amb mosaics i em va emocionar les persones acollidores que em van rebre.
Toni Villalobos 